Vaig néixer a Ourense. Als vuit anys em vaig reunir amb els meus pares a Caracas, on havien emigrat. Allà em vaig criar i em vaig formar. Allà vaig començar a escriure. Tres vegades he estat emigrant retornada. Mai no he tornat a viure a la ciutat on vaig néixer.

La meva escriptura parteix del cos (de tot el cos, no només de la ferida). El cos és la meva matèria, el que soc. El meu ventre és el meu món interior.

El cos és misteri. Allò aparent no és més que la coberta del cos. Una closca que s’arruga amb el temps, com una fruita; li surten taques, s’ablaneix, es deforma. El meu cos nu és aquí i no en una altra part.

En el meu cos hi ha la memòria, té un espai al meu cervell però també a la meva carn. Així, el llenguatge. Aquestes paraules són el meu cos. Una propietat que em posseeix, un refugi que em deixa a la intempèrie.

El cos és intertextualitat: fa olor d’allò que menja. Muta en contacte amb altres cossos.

No ho és tot però és tot el que tinc. A vegades, ni això. A vegades, soc la pura humitat que un dia calà els ossos que vaig tenir.

El cos fixat pel llenguatge, romandrà com a imaginació.