MIQUEL COSTA I LLOBERA
(1854-1922)

Poeta, traductor, orador i prosista. A mig camí entre el S. XIX i el S. XX es considerat una de les figures cabdals de l'anomenada Escola Mallorquina. També és una figura cabdal en l'evolució de la poesia catalana moderna: partí d'uns models romàntics, superà la poesia de la Renaixença i dels Jocs Florals, va passar lleugerament pel Modernisme i finalment va enllaçar la seva poesia d'influències clàssiques amb el Noucentisme.

S'nicià amb poemes com El pi de Formentor (1878) o el recull Poesies (1885), . Va continuar amb els reculls De l'agre de la terra (1897) i Tradicions i fantasies (1903) on va recrear els costums i les llegendes mallorquines. Amb el poema narratiu La deixa del geni va ser guardonat amb l'Englantina dels Jocs Florals de Barcelona de l'any 1902, el mateix any en el qual va ser nomenat Mestre en Gai Saber i membre corresponent de la RAE. Va evolucionar definitivament cap uns models clàssics i es va consagrar amb l'obra Horacianes (1906). A partir de llavors es va dedicar plenament al sacerdoci i cal destacar-ne d'aquesta etapa l'obra Visions de Palestina (1908), basat en el seu viatge a Terra Santa. Un any després de la seva mort, es publicaren les seves Obres Completes (1923-24).

També va traduir algunes composicions esparses de Virgili, Dant Alighieri, Petrarca, Miquel Àngel, Victor Hugo, Lamartine i Prudenci. 

 

Contingut elaborat en col·laboració amb l'AELC (Miquel Costa i Llobera) per X. R. Trigo i Gabriel Boloix.

ELS POEMES