Només eren dos àngels

que vivien lluny d’aquí

l’un era veu, amor i seny

l’altre bes i força al pit.

Sols vivien, no es miraven

l’un volia ser somiador

l’altre encara somiava

venent segles a les besades.

Quan de sobte esdevengué

cosa estranya per a ambdós

provaren d’esser amics

i acabaren cos a cos.

El món tornà petit

per a veure´ls estimar-se

negatiu, vers i músic

no bastaven per a dir-s’ho

que la vida és un crit

i has de saber escanyar-lo.

Del pit sortí llavor

que cremava cos a dintre

era l’enveja del món

nits de dolor revolcant-se.

I aquell pobre somiador

acabà ajagut a terra

llàgrimes en la foscor

sobre front i galta freda.

Era la vida poca cosa

sense amor, sense besades

ni tendresa, ni rialles

ni mirades, ni desig.

Abraçada al coixí

no sentia els seus batecs

escalfor de ventre blanc

mans mortes als pits.

Ham i fil de fluixa

paper banyat en sang

es cosí al viu a la cuixa

poesia d’amor malalt.

Llombrígol, coll, canell, turmell

no vull viure pas, calleu!

darrera cosidura

llavis muts, morros inflats

Cap a far vell enfilava

corda aspra escalda braç

llençol blanc, per a tota pell

peus gelats ,rostre deforme.

Salt al buit

frenada seca

l’últim crit esqueixà vers

que en el vent

es perd en el temps.

Matinada fresca vestida de dol

ombra de llaüt, ones mirall

cames fan figa en pescador

corda subjecta a far i llençol.

Gotes que cauen, de peus petitons

sobre llaüt, sobre patró

gotes lluentes de sang d’amor

s’assequen al rostre, matinada de sol