Tenc setanta anys, m'atribuesc el cos  
que en tu en té denou a la infantesa  
amb un metre setanta de promesa  
que calla, vola, corre, i no és espòs. 

Fals com el cel som fins al moll de l'os  
quan dic la veritat de neu encesa  
davant teu on tu mires la vellesa  
diürna, amb roses, del meu cor atroç. 

No em diguis mai que no he d'esperar  
que vulguis ser la set quan a mi acuts  
i veus la idea i un baix pedregar. 

Si no et faig set, és que de mi van bruts  
els braons d'aigua del meu penyalar  
que és home i plora amb els teus atributs.