Encara pengen verds (la carn peresa) els nísperos de Maig. Tens una fixació amb els colors. Enraones pells, saliva i et marques enigmes tàctils a la profunditat de la set. Pots veure la felicitat en un gest abstracte d’una mà acariciant els cabells vius de llum, rossos de sol. Pots ensumar glops d’invents per la nostàlgia a la calentor del te, infusió de menta. Pots ser la delicadesa dels teus llavis quan xuclen, roig encès, el fum del cigarret que has liat mirant l’horitzó de la ciutat: que sempre acaba al proper edifici.


     Airit, vull demanar-te el perdó de les paraules que escric abans d’escriure-les. No sé qui sóc (vaga esperança) i no sé què vull (estranys desitjos de plaer copsen la meva ment i tempten el meu cos amb la paràlisi astral). Potser només voldria que m’alçassis els ulls invisibles i que em fessis riure la percepció testimonial de la vida. Voldria enfonsar-me l’ànima (peus, pens, a l’arena) dins la complexa presència que t’he inventat, per poder llevar misteri al teu baix ventre. Per saber que la meva pell recoberta d’insomni també té alguna cosa a dir i sentit en tot el joc aquest de pells que es troben.

     Sang a la seda. Emblemes filmats, pel.lícules antigues.


     Potser només voldria despertar-me algun matí, Airit, i haver oblidat el teu nom i haver descuidat la teva (la meva) presència. Voldria despertar així, però sabent, a la vegada, quina olor fas i com és haver-te observat dormir fins que la son, la tranquil.litat, m’hagi fet caure, joiós, al teu costat.