''...no hi havia ni un bar en aquell cony de gènesi.''

>
La riba de Sant Nicolau de Bari
3
/15
La riba de Sant Nicolau de Bari

Tot va començar com la creació. 
Déu s’havia cansat de mirar-se el melic, 
de tocar-se el penis flàccid 
mentre intentava oblidar la maleïda flebitis 
i la lesió de menisc que li havia provocat 
un defensa de l’equip d’ànimes en pena del purgatori. 
Déu estava constipat i s’ofegava d’avorriment. 
A més, no hi havia ni un bar en aquell cony de gènesi.

Era molt, moltíssim abans de la separació de la llum i les tenebres. 
L’artrosi no el deixava dormir i ningú el reconfortava de l’ansietat. 
Fins i tot, feia mil·lenis que havia superat l’autoenamorament. 
Desitjava que algú sabés que ell era Déu 
però encara no gosava fer de transformista.

Déu hauria volgut fer un circ i passejar-hi 
per les ciutats satèl·lit de les metròpolis. 
Déu hauria volgut enamorar-se d’aquella jove equilibrista 
o d’aquella mora que recollia les deixalles després de cada funció, 
o d’aquella noieta tímida del carrer Ganduxer, filla d’un metge, 
que un dia es va fer punk.

Déu hauria volgut fer moltes coses 
però li faltava imaginació en aquell recòndit espai fosc. 
A més, no era el seu dia, tenia una ressaca amb mal de cap. 
Mentre mastegava buidor va sentir un soliloqui del seu futur, 
una oda als ventiladors aturats de Sant Nicolau de Bari:

Només una vegada les paraules no eren exagerades, 
tampoc resultaven evidents. 
Havíem sentit el prec de Marianne 
i m’havies murmurat si entenia el que deia. 
T’havia explicat que em sentia com una mena de gitano 
sense temps, sense llocs, carregat de records per oblidar.

Somnolents i xops d’humitat 
havíem travessat carrers estrets 
plens de trossos de cel de nit entre edificis en ruïnes. 
Ens sentíem com ells 
a punt d’enfonsar-nos 
però amb l’aplom dels que no tenen res a perdre.

Per la ciutat deambulaven legions d’indigents 
venent paquets de mocadors de paper per vint duros.  
A la porta d’una església una mare donava llet de tetra-brik 
al seu bebè, àngel de temples barrocs plens de brutícia.

Veig la teva imatge reflectida 
entre el balbuceig d’aquest silenci que m’escridassa, 
m’insulta aquest fotut futur que no em deixa decidir 
a mi, el rei de les solucions buides, déu a estones perdudes 
convertit en un esclau dels sentiments més primaris. 
Aquí, com un idiota, atrapat amb això que no em deixa en pau.

Fàstic d’amor que em trenca, 
que no em permet ni arreglar un minut, bèstia infame. 
Voldria una mentida que em digués que tot és mentida. 
No a tu, excés, realitat irracional que em castigues.

Sobre la taula de billar hi havia tres boles i un tac esquerdat. 
Al marge, Rollie havia preparat una ratlla de coca de 50 cm. 
Hi havia cervesa, hi havia whisky, hi havia pastissos de colors. 
Les paperines de jaco predicaven el futur. 
En el jukebox algú havia programat sis repeticions A-7: Changing of the guards.

Tres hores després de deixar-la, trista, amb la gavardina blanca 
torno a beure entre riallades, exabruptes i grolleries: 
Jesucrist és un impostor. 
Prego davant dels poetes Joan i Pau borratxo, 
ebri de felicitat després d’haver descobert el falsari. 
Déu és una negra, no un bocamoll ni un jueu IL.LUMINAT. 
Judes el va fer gran, pobre enamorat platònic en la nit del temps…

I Dylan: “El Capità està abatut però encara creu que l’amor serà restituït”. 
Ballen quatre putes que han entrat després de pujar la persiana metàl·lica. 
Quatre putes, joves, brutes, primes, amb leotards negres, 
amb els ulls vermells, saturades d’anticossos. 
“Amb elles, l’amor és com la ruleta russa”. 
comenta un coix ros amb llargues patilles. 
Ella em diu mentre llegeix un poema, nua: 
“Estic enamorada del teu enamorament”. 
Jo no sé per què estic tan perplex, davant de tot, 
dins d’aquest petit guinyol de teatret de suburbi. 
Aquest no és el lloc on voldria veure’t el teu pare: 
escapa’t mentre puguis.

Ara, has creat la trampa perfecta per a tu mateixa. 
Vols gaudir de mi, 
et deixaré ser Déu una estona,  
així veuràs el que sento per tu 
i també suportaràs aquesta estúpida febre que em turmenta, 
que no vull meva.

No et podia dir “fins després”, com a Marianne, 
perquè les hores es restaven 
mentre em deies que no volies tornar a tu.

Cansat, em feies oblidar que no podria pregar per l’àngel 
i que, aleshores, els àngels oblidarien pregar per nosaltres. 
Submisa, de cara al riu, m’acariciaves 
mentre trencava la distància dels llavis.

Tot era així, fascinant i breu. 
Les confidències duien el vent 
fresc sobre la saliva. 
L’alcohol resumia la tristesa i l’alegria: 
els cossos cansats i el cervell espès.

Ara, només puc creure en tu, 
duració que em retornes a ella, 
amiga del somriure trist en les hores incertes.

Havia passat la nit mirant la llum que filtrava la finestra 
entre aquelles cortines d’hotel. 
No volia dormir, mantenia l’olor dels teus cabells, 
la suavitat de l’esquena nua.

Tinc fills, tinc homes de músculs ferms que m’adoren, 
dones que me la mamen mentre s’enamoren. Fel.lacions còsmiques. 
He tingut el paradís quan he volgut i, 
també, he vist els homes neuròtics matar-se per no res: 
disputes sexuals, conflictes racials, nacionalismes. 
Elucubracions estèrils dels polítics mentre bombardegen ciutats fantasma. 
He volgut ser un capità pirata pel Carib 
somiant trobar algú com tu 
i ara em dius que vols ser com jo, com el meu onanisme impotent.

Però és massa tard: 
“He mogut muntanyes i he marcat les vostres cartes, 
l’Edèn està cremant i s’acosta l’eliminació”.

I jo, somnàmbul, no trobo les maleïdes pastilles.

DAVID CASTILLO
La muntanya russa, 1993