Pausadament conhortats 
migpartint l’horabaixa, 
retornen els somnis del poeta 
i li fan vinclar les branques 
tan suaument com la posta de sol 
ho fa amb un arbre. 
Hi són tots, ineficaços, bells, 
desplegant la darrera litúrgia del gest, 
cercant una escalfor, tanmateix l’última. 
-Tantes ales plegades 
i tanta lenta, inexorable mort 
saonada de records lluminosos 
i potents!- 
tornaren tots sense cridar-los 
i així han fet possible la darrera alegria, 
la perfecta alegria reposada de l’arbre 
que mor amb els somnis intactes, 
com la mare que expira sense 
dolor, enrevoltada dels seus fills.