Fesomies 
mies. 
Fesomies 
rodones. 
  Minyó 
boca de pinyó. 
Minyona 
de cara rodona. 
Minyó i minyona, 
minyona i minyó 
i la vida que espera 
al cap de cantó. 
 

Un raig de sol 
enviscat al vitrall 
ompl de fosca 
lluminosa 
la Catedral. 
   Plouen pops 
 petits. 
   Plouen puces 
 menudes. 
Tots són dits 
 humits, 
La pluja. 
Cameta d’aranya, 
civadeta, 
de capellà; 
No ens mullarà. 
I si ens mulla, 
la mare 
ens eixugarà. 
 

L’amor  
és fet de boira 
i els pares  
el tornen de cotó. 
El Temps, 
el gran modelador, 
el concentrarà 
dins una sola gota 
d’amor. 
 

La pluja consolava 
el paladar de la terra  
eixuta, 
tal com qui rega amb una cançó 
una ànima 
solitària. 
 

Els infants 
saben coses 
que els grans 
ja han oblidat. 
 Els infants 
veuen coses 
que els grans 
ja han esborrat. 
 Els infants 
 es fan grans. 
 Els infants veuen músiques,  
els infants senten llums. 
Els infants no sedassen 
amb el sentit comú. 
Els infants es belluguen 
dins un cercle virtuós 
de miracle en miracle 
amb besllums de colors. 
Els infants són esponges, 
per això és que van xops 
de totes les bellumes, 
de totes les colors. 
Totes les rampes tresquen 
el seu nervi central, 
il.luminades, 
brunzen ses venes i ses carns. 
Es mouen dins la boira 
humida de la por, 
pels caps dels dits hi tenen 
ulls rodons de cargol.

Saben treure alegria 
d’un esclató de cor. S’enfonsen, suren, neden 
dins el safreig del món. 
Anys i panys 
per aprendre 
i altres tants 
per desaprendre. 
La vida és així 
teixir i desteixir. 
 

Tots els matins 
canten dins 
la rialla dels nins. 
Ploren els cans 
udolants 
dins el plor dels infants. 
 

Mineral 
dormit. 
Arbre 
alenador. 
Animal mòbil. 
Pensa, infant, no ho deixis per demà. 
Comença ara. 
A les palpentes t'obriràs un camí, 
el teu, 
i te'n riuràs dels adjectius. 
 

Si he de triar 
més m'estim la vida 
que la Immortalitat. 
Posats a escollir 
val més una dona  
que no un xerafí. 
Un bocí de pa  
és millor que una hòstia 
sense consagrar. 
   La Immortalitat 
   és sols una estàtua 
   al mig d'una plaça 
   de la gran ciutat. 
Posats a triar 
només a la vida  
dec felicitat. 
   Camín i camín 
   sense caminar 
   tal com fan les ones, 
   les ones del mar. 
Perquè jo sóc l'eix 
d'un temps inventat 
que és sempre el mateix. 
Anar i tornar 
tal com l'ona blava 
dels alens del mar. 
Sé que sóc etern; 
un punt de consciència 
entre cel i infern.  
   La Posteritat 
   és sols una estàtua 
   pixada pels cans 
   tota regalims de la colomassa 
   dels coloms urbans. 
 

Estima’m. 
Estima-ho. 
Estima’ls. 
Ah, i no t’oblidis 
d’estimar-te. 
I ho digué 
com si, tot plegat, 
Fos molt bo de fer. 
 

El frec dels anys 
li treu lluïssors compactes 
a la fusta noble. 
Contemplau si no 
el mantí de l'arada 
o el mànec de la falç. 
Deixau parlar la barana 
o el banc de l'estació. 
O examinau 
un cor com el meu 
si és que en trobau un. 
 

Si corres i 
la pluja t'esgarrona, 
atura't i deixa-la 
caure.

Sols plou aigua.