Quan és més gran l’estimar    que l’amor a canvi rebut
La pena del cor en fa llar    les llàgrimes aguaiten als ulls.
I és que amor no pot obligar    a l’altre que estimi altre tant;
Si la sort acompanya al sentir    i el desig neix en mutu destí
Com les aigües de rius paral·lels    nostres vides aboquen al mar.
Però sovint per qui avui canta aquí
estimar representa sentir
un pou buit
fred intens
la resposta silenciosa del mai.
I és que així
fan de mi
la titella patètica errant
de qui tu,
qualsevol
podrà riure en sentir-se ferit.
L’últim cop
massa fort,
penjaroll miserable m’ha fet
assegut,
he sabut    
que ni em volen babaus per enriure’s de mi.
Pobre món
és aquest
que no accepta l’amor ni l’amic.
Però és igual
tant ja fa
des d’aquí puc burlar-me de tu
del sentir,
l’estimar...
De la sort, de la mort, de la fi.