Jo sóc la meua lluita.
I cada nit, des del llit, escolte l’ombra
callada del meu rellotge d’arena.

Sóc pacient com un arbre;
ocult i tendre com una arrel,
i calle resignadament els versos mentre 
compte una a una l’encesa volta de síl·labes.

Prô a l’endemà m’alce sobre el cadàver 
d’un home anacrònic, caducat, prescindible, 
i faig l’inventari d’espills i indecisions fins que m’assec 
en el caire de mi mateix, arran de l’abisme.

Llavors, insomne i resignat, 
em lliure a la perpètua caiguda
i deixe que les paraules em diguen.