Jo, com tu, sóc aquell que enyora Déu,  
que volta places, colls, buscant ramats  
de cabres seques, d’óssos bruns, de gats  
enormes collinflats de cantar breu;  
  
aquell que, sol, empeny el món pels fats  
més bruts, que dorm en horts colgats de neu,  
en llacs de boira, en camins nous… És meu,  
potser, aquest vidre mòlt? I els seus estats?  
  
En cada gra m’hi veig: sóc un cavall  
enmig de fum i rou, em torno el bleix  
que em surt del nas i envolto, en cercle beix  
que tot ho pot, Na Bàrbara i el gall  
  
que dels renills me’n féu la nit; i avall,  
em fonc, al fons d’un riu. I tu ets un peix.