III

Ens besem a ple bosc, en clariana fosca,
on només planen ombres d'ocells sense memòria.
Els esquirols amaguen els mots sota les pinyes.
La lluna oblida el foc que li encén la cara.

Les falgueres crepiten amb el rou de la festa
-ni ho saben, que hi ha l'erm ordenat de l'herbari!
Per venir ens hem buidat les butxaques i els ulls
i hem deixat endarrere cartipassos i noses.

Ens traiem els vestits i ens abracem badats
com dues boques foses: som la carn dins de l'ungra.
I quan ens en tornem, plens a vessar, brandem
paperines molt fondes amb les mans de l'amor.

I escapem per la plaça major d'aquest neguit
serramostre de mel i de llet i de fulles...


IV

Avui la primavera se m'ha fet tota meva
com una criatura: dóna més que no rep.
Ha pres a mà les regnes del meu cor, i l'estrep,
i desnua amb pols ferm la tristor que s'agleva.

Cerco un tast de vi nou. Caço qualsevol ham
-rebost esbatanat a la fruita i al re...
Plouen fulles d'olor, i el bon temps que em diu: té!
M'enduc, com un veler, sol i lluna al velam.

I a casa no m'esperes, amor, per fer-te'n do.
Les hores s'afileren, mals hostes del convit,
i l'enyor de mans balbes adoba la saó.

Un no sé què s'esblaça en cascades sobre el llit,
i, en no trobar l'eixida per portes ni balcons,
esbarria pel sostre teraranys de petons!


VII

T’he d’esberlar l’escut d’un cop de cor brunzent.
La fona de l’amor em fa amor a les venes.
D’estimar-te se’m trenca la veu i la geniva.
Se m’aviven les dents i el foc de les pestanyes.

Hi ha mil petites boques al teu cos que se’m xuclen.
Hi ha el cargol mariner de l’orella, i el bec
del sexe, que estarrufa les plomes i que em repta.
La balma de la llengua, els congosts entre llunes...

Hi ha els teus dits, de les mans i del peus, vianants
que truquen a la porta, i els meus llavis els obren.
Amor, hi ha la cançó de l’onada que em v enç
sense arma ni combat. Hi ha la sal. Hi ha la pluja.

I hi ha aquest gran escut, com un mol.lusc gegant,
que serves, obstinat, per desfer l’abraçada.


XVIII
ADÉU AL MASCLE!

Per què t'afues, dret, cap a la mort petita
que t'assetja al tombant d'aquest paisatge clor?
Per què signes amb foc l'escala del rellotge?
No. Vine com un riu traginador de llunes!

Allargassa't a pler sota els tendals de boira.
Saluda els brins de l'herba, l'olor del pa, l'argila.
Afilera palets en copes sense fons.
Esfilagarsa't, dolç, pels sellons i les ribes.

Sargantana voraç, beu-te el sol i la pluja,
la flonjor de la llana que recaptes dels núvols,
el viu dels cavallets del dimoni, el silenci
i els tresors que l'atzar congria a les recues.

I emmiralla'm obert, des del pou fins al delta,
on oblidem l'ençà, negats d'amor i d'aigua.


XIX

Saps? M’agrada el teu cap i m’agrada el teu cul
-dues meitat bessones desaparionades-.
La meva llengua com un caragol silent
ressegueix, lent, tot l’arbre, de l’arrel a la copa.

Amb l’amor a l’esquena, com una casa closa,
i un bri d’esglai al cap de les antenes,
m’emparro per l’escorça i estimo cada grop,
cada fulla, i el corc que adesiara hi plora.

Saps? M’agrada el teu cul i m’agrada el teu cap.
Un camí-laberint de saliva brillant
lliga els racons que el sol amb tall segur destria.

El paisatge divers de la bola del món
és el teu cos, avui, ofert, com un deliri,
de terra, al meu deler de boca viatgera.