''Qui ha fet de mi un astre fugitiu, 
un estel sense nord en cércol de tenebra? 
Qui m'ha acostat a la foscor superba, 
on tota ombra és la mort i és la mort el seu niu?''

3
/11
II

Perdut m'adreç per camins sense traça 
i sóc despert d'un somni que he perdut. 
No tinc record del lloc d'on he vingut, 
ni sé on vaig ni a on meno les passes.

El meu enteniment de por es glaça, 
no conec el perfil d'aquests topants; 
ni sé com he arribat a tant d'espant, 
ni com he travessat la maregassa.

Tinc por de mi, de la ment que m'empaita, 
del deler que m'empeny vers la funesta riba, 
del dolor de morir i de la vida 
que he perdut aquí dalt tot cercant la més alta.

No tinc esment ni record de la falta, 
ni sé quin és, tampoc, el meu oblit, 
ni el delicte que em dóna aquest neguit 
que em fa tornar l'ànima malalta.

Com he vingut a caure arrabassat 
de tot allò que abans em sostenia? 
Com he pogut perdre la via 
fins a trobar-me en aquest erm, entotsolat?

Sóc arribat a la negra clausura 
on la mort és la nit i la nit el no-res. 
Qui la memòria m'ha pres 
i en un clos ha tancat la ventura?

Qui m'ha menat a la banda del riu 
on tot és llot i fang i tan fosca la terra? 
Qui, persuadit que no s'erra, 
m'ha portat riu avall on el sol és captiu?

Qui ha fet de mi un astre fugitiu, 
un estel sense nord en cércol de tenebra? 
Qui m'ha acostat a la foscor superba, 
on tota ombra és la mort i és la mort el seu niu?

ANTONI MARí
Un viatge d'hivern, 1989