La saliva amarga
embruta els teus llavis
fent solcs fonedissos
al moll de la llengua.
Degota esllanguida
com broll dins la balma
la seva gota
que em sobra i m’exalta.

Infeel i mascla
s’inventa una corba,
retura i s’escampa,
m’arrapa, m’assolla.
I un cop deslliurada
del tel, tota xopa,
s’eixanca d’espatlles
i assetja ma gola.

S’esquinça trencada,
renec, crem amb ella
i en franca fugida
m’ofeg sol sens treva.
Tots solls, bèsties mudes,
envestim l’eixida
que ens mostra les cendres
dels focs fets foguera.