Seràs primer 
penis golafre 
de color cafre,  
tu el catòlic 
que pateix còlic, 
tu el director 
del pilastró 
que just s'arruga 
quan la berruga 
li veu la dona. 
Tant se me'n dóna 
que tothom sàpiga 
ni que no hi càpiga 
en vers estret 
que ets de Canet, 
canes tenyides 
perdonavides 
podràs dragar 
aquest anar 
de versos àtics 
tan poc simpàtics? 
Si ho he de dir 
que el que és a mi 
si em perdones 
o t'hi abones 
tant se me'n fot 
i fins i tot 
riem el guany 
amb el company... 
Recordes quan 
no fa pas tant 
em deies fluix 
com cotó fluix 
mal esquerdill 
de tenir un fill 
ben d'amagat? 
Amaga el gat 
que se t'ha vist 
i és molt molt trist. 
I fora tema 
que aquest es crema. 
I tu ja ho deies, 
que gens no reies 
d'aquesta treva 
amiga meva. 
Si tu, homònima, 
ets dins la nòmina 
curta i segura 
que sempre dura 
d'amics dels bons. 
Toquem canons 
senyora Coll 
i de bescoll 
saludo l'Elsa 
que et fa de melsa 
i per molts anys 
sense paranys 
que bé te'n faci 
i no es desfaci 
res entre naltres. 
I de les altres 
traient el cap 
abans que cap 
entre gin-tònics 
i versos fònics, 
entre secrets 
dits en secrets 
d'impresentables 
i menyspreables, 
véns tu, Oh Montse, 
que vols aconse 
guir que ens trobem 
-i bé que ho fem- 
quan són les tantes 
i portem tantes 
copes a sobre 
que parlem sobre... 
Bé. Tu ja ho saps. 
M'hi poso taps. 
I per tu, Tresa, 
sense peresa, 
perquè al treball 
ens fem un tall 
de riure penes 
a les esquenes 
d'alguna fleugma 
-que rima amb zeugma- 
per no dir qui 
perquè així 
no em renyaràs 
de posar el nas 
allí on no em criden 
si no m'hi criden 
o bé no hi cabo. 
I aquí acabo, 
estimats meus, 
seguiu els peus 
mètrics d'aquesta 
que té la testa 
i que s'entesta 
a inventar 
i recordar. 
I tu, xaruc, 
decrèpit, ruc, 
només m'ocorre 
que ho deixem córrer.