Aquest etern voltar portant cucales
sols perquè cregui que el camí és tot nou,
tot el meu viure a poc a poc commou
i a poc a poc em va neulint les ales.

¿Què importa si són grills o són cigales
-fosca que puja o claredat que plou-
els companys del camí? Jo ja en tinc prou
amb l’aigua treta amb qui tu, cor, t’iguales:

ara avall, ara amunt, ara corrent
amb la roda al voltant ben de valent
i xisclant dia i nit sense aturar-se.

No m’interessa ni el perquè ni el com,
però des que medit, tot allò que hom
la sínia li diu, jo, li dic farsa.