Reservo aquest lloc 
per a uns versos senzills i secrets 
a la mort d’una fulla.

Invoco la pausa 
de les ales segures del temps; 
l’estranya celístia 
que a penes esborra el camí,  
els adéus de flongíssima veu, 
la ruïna enfebrada del cor 
i les ombres finals de la ment.

Planarà mortalment 
un instant a mig aire potser, 
tan sola i enterca; 
lleugera com un pensament 
sense rels ni desig.

Cap avall, 
sota el cel, 
la comuna infinita, massissa 
que soterra -o el llamp que desterra!