Doncs si. 
El vostre enemic és l’home blanc, 
cristià, civilitzat. 
No en teniu d’altre. 
És el vostre enemic en pau i en guerra.

En pau, l’escuma pútrida  
del progrés blanc: Hong-Kong, 
prostitució, joc, 
alcohol, drogues, 
capelles, capelletes 
on uns apòstols càndids 
us ensenyen a ser bons com nosaltres. 
És un petit mostrari.

I així que les finances ho aconsellsn 
ja se us llança damunt 
tan prepotent, tecnòleg i estadístic. 
Us desnia, us acaça 
fins a l’extermini 
i àdhuc desfà la geografia 
de les contrades míseres 
on vau néixer, 
on vivíeu i moríeu 
a la vostra manera miserable.

Però vosaltres 
el combateu com vibres a la jungla: 
que la voraç blanca justícia 
sempre al servei del dret de tots els pobles- 
us ha fet sanguinaris, bestials 
com les armes dels altres, 
però a una escala, ai las, ridícula.

Ara temps ha que sou la subsistència, 
menyspreada i alhora cobejada, 
que el monstre de la pau reclama. 
Sou necessaris, pobrissons, 
als clans del crim. Sense vosaltres 
n o els lluiria el pèl, als driopitecus 
els peus ensabatats damunt la taula-, 
i els llombrígols de les primeres dames 
no foren potser un súmmum 
de pulcritud afrodisíaca. 
I Déu, què fa, què pensa menstrestant? 
Potser “es passeja per l’Edén 
a l’oreig del capvespre” 
per matar el temps, sí, sí: matar-lo!  
[...]