Sortia del seu club a l’alba 
amb la saliva acerba 
i el cor sorrat. 
Al pòquer 
acabava de perdre el darrer envit 
i hagué d’estendre un xec substanciós. 
El guanyador mirava, cúpid, de reüll, 
com la tinta fluïa a poc a poc. 
Els ulls obscens del guanyador.

I restà sol, tot sol.  
Com enyorava, rabiosament, 
l’amiga que l’abandonà 
ja feis quatre nits.

Ella havia plorat 
després de la renyina: 
“No et vull veure mai més!” 
Com l’enyorava, déus! 
Bestiola dolça o folla, necessària, 
fruita del temps, mitja virtut, en deien.

Ja dins el cotxe, el noi de casa bona 
despertà d’esma el rondineig, 
no el seu, el del motor... 
¿Un ròssec aromat 
flotava en l’aire clos, 
present encara l’aura d’aquell cos?

Com l’enyorava, déus! 
Anava a prémer l’accelerador... 
Cap on? 
Cap a un son o un insomni? 
¿Cap a les ombres repintades 
pel mateix sol d’ahir?

Espera encara, espera... 
Com en un somieig imaginava 
dits levíssims, elèctrics, 
que per costum l’escabellaven... 
Un turment, quin engany! 
Però de cop 
dues mans blanes com vellut calent 
li cobrien els ulls... Era ben cert!

Agressió o manyaga? Baticor! 
I es tombà:  
agenollada rera d’ell 
l’Ester li engrapa el front 
i l’escomet amb una besar invasor, 
gormand, creixent...

Aquella nit van rescatar  
les nits malaguanyades.

[...]