Amb la vella gotera fent tonada
(degotall que no minva, com etern),
posà el cap dins el forn amb una avara
pretensió d’acabar amb els sofriments.
Fou de nul resultat la prometença
de no fer-se endarrere: la tebior
del serrell mig rostit, i la por tensa
d’escapar com un porc, aquella por...
Reculà bruscament, i la gotera
li va absoldre la clepsa amb la frescor,
invitant-lo (que foll!), a la lleugera,
a canviar, ras i curt, de solució.

Va sortir. La passió eixorbant-lo...
                                                             D’esma,
va cercar, entre el xàfec, un camí,
i amb l’ai colpint al cor i passa ferma
decidí de venjar-se el seu patir.

Amb un mal seny calent, front d’amenaça,
dut per l’ordre roent, girat d’orgull,
emmetzinat el cor, l’horror l’abraça:
La víctima propícia!
                                   (...i un bull
deixat a l’estacada...)
                                       La pinassa
cobria d’agullons el pas dels metres; 
la fita era davant (coratge! sang!);
pel sotafront corrien mils de lletres
que els llamps il·luminaven, i ordenant
els signes –que regalimaven: prims,
punxants- es desxifraven mots d’alerta
que en el retruny del tro van fer-se crims.