''Així, doncs, aquest nostre gran efecte
d’entronitzar la metàfora té
una causa que prova amb filigranes
que el modus que hem usat és capciós.
Hem arribat al punt de fer sofismes?''

7
/36
VI

Perquè és la metàfora la reina
del poètic. És la que rebla el clau
de la creació: de dues clàusules
se n’aconsegueix una que no hi és.
Si Rosolato deia que les més
importants de les figures retòriques,
des de les anàlisis del pensar,
eren la nostra reina, la metàfora,
i la metonímia, quan veiem
que Nietzsche afirma que la metafísica
es basa en la metonímia, surt
(lògic) que l’afirmació que fèiem
-atès el parentiu paradoxal
del filòsof i el poeta- pren aires
indiscutibles de ser veritat:
“La poesia es basa en la metàfora”.
Però hem de tenir en compte l’entrellat
del que Nietzsche afirmava per entendre
com afirmem aquí. La metonímia,
l’agafa des de la relació
causa-efecte i explica com és l’home
qui crea aquestes causes per mitjà
d’una inferència de la memòria
i la imaginació i, per tant,
es fa una inversió que, segons sembla,
és pragmàtica en sa finalitat.
Així, doncs, aquest nostre gran efecte
d’entronitzar la metàfora té
una causa que prova amb filigranes
que el modus que hem usat és capciós.
Hem arribat al punt de fer sofismes?
A quins apòlegs ens ha dut el trop!

JOSEP PEDRALS
És un poema!, 2005