Sembla que advoquem pel positivisme,
o bé que aplaudim la Il·lustració
quan no fem més que alçar la copa al tòtem
de les muses i emparaular futur
d’inspiració. I ens cal anar a Safo,
a Arquíloc, a Cal·límac o a Soló?
I cal explicar-ho amb aquest llenguatge
psicologitzat d’obra del XIX?
No és massa semblant a la paranoia
l’ús de la coherència que fem?
Podria ser ficció científica
el filosofar retòric? Pot ser
que, malgrat tot, encara m’exerceixi
una coacció policial
el fet de ser qui sóc, que sé quant calço
i que sóc indígena dels meus mots?
I, pot ser que m’espanti la importància
imaginària d’allò que faig?
Hi ha un cant llunyà (una música vaga)
que es fa, cada vegada, més precís.