Capir l’immens   en son retaule exacte
-l’ampla grandesa   de l’èxtasi i la por-
i aixecar els ulls,   seguir el perfil exacte
del cel serrell,   la mola en ascensió…

Als plecs de falda   roman l’estrany miracle
d’una puresa   salvatge amb desraó;
que és verge i vella,   d’edat impenetrable,
fada de pedra,   d’aigua i vegetació.

La roca freda,   el palp de neu perpètua,
valen l’esforç   que el foc d’ànim penetra
en un combat   místic de comunió.

Donant-li nom,   un cop de vent flagella
el cant i el crit,   i es fa més meravella:
muntanya viva,   monumental cançó.