Ranci serà el regust que ens deixarà
rere l’últiom arrest d’aquesta parla
l’àrida llum que l’orbe ens obre i garla
com ombra als ulls on el verm se’ns beurà

Qui per al ver la paraula ens haurà
que com saba la veu pugui libar-la?
Qui d’entre tots
                       taumaturg de la Parla
cada alimara a son nom sargirà?

Lluny de l’instant el sentit no perdura
puix que llum
                     és efímera en son traç

Qui en capirà de l’instant la mesura
i sense por
                podrà ja dir-li:
                                        -Atura’t,
la mort no tem puix que en conec la faç

Qui serà aquell que ens retorni a natura?