Voldria llançar-me al carrer... 
si calgués, amb armes. 
Potser per la sang que un moro, 
des de la trinxera enemiga, 
va fer vessar al meu pare. 
O per tants Julian Bell 
que, ajudant-nos, van assaonar la terra 
on tants i tants només pacten 
-sòl on els carnissers de Màlaga 
ens arrabassen el patrimoni, 
que ben nostre és i tenen encara. 
Voldria escriure un llibre 
per dir-vos, potser, que no m'enganyo, 
que de carnet només en tinc i en tindré 
-sempre que pugui pagar-lo, declaro- 
de carnet, deia, només en tindré dels Diners. 
I voldria fer l'amor tant com puguin donar-me'n 
(m'excuso davant l'ànima catalana) 
perquè és l'únic que pot fer-me creure, 
per exemple, en la innocència dels Murray, 
engarjolats a Irlanda; o pot fer-me cridar 
pels empresonats sota el delicte culte de saber 
que va valer més un bienni liberal 
que la demagògia que canta una gola desafinada. 
Vull -i no sés pas si sabré fer-ho- 
llançar-me al carrer... 
si cal amb armes, 
vull fer l'amor més que mai i ara. 
No vull tenir un fill 
ni vull pas plantar un arbre.