''...estimar és deixar viure l'altre, o no anar a un aeroport, o anar a un aeroport; o que saber és jugar el joc de no fugir mai dels anys d'aprenentatge.''

>
Puc creure-m'ho tot i sorprendre'm per qualsevol cosa
22
/42
Puc creure-m'ho tot i sorprendre'm per qualsevol cosa

sé, per exemple, que estimar és deixar viure l'altre, o no anar a un aeroport, o anar a un aeroport; o que saber és jugar el joc de no fugir mai dels anys d'aprenentatge. [...] no és sols com a mot que s'assemblen amor/mort, sinó també en la irreversibilitat) [...]  
Possiblement molt abans que l'aeroport, calgui començar per les tardes de catecisme, aleshores tan divertides, amb la cinta blava de filla de Maria [...] I en aquella cinta blava hi penjava unia medalla de quincalla [...] La medalla de quincalla era, però, un passaport infal.lible (i obtingut sense necessitat de fer les cues dels anys seeixanta) de puresa. (La puresa, la tendresa, la bestiesa... that's cheap!). [...] El miracle, més que Lourdes, ha estat una certa facilitat per a l'orgasme. [...] I burxo incessantment pels racons del meu cap, inexplorats fins ara, per saber si l'error ja va començar aleshores, o si l'error consisteix en el fet que, a més del catecisme, la cinta blava, la medalla de quincalla, em van marcar -ens van marcar- amb una empremta immarcescible, que podríem definir com consciència de l'error. [...] 
Els aeroports són uns llocs esplèndids per viure moltes vides a la vegada. Tot d'una sóc una terrorista: tu i jo, lector, hipòcrita o no, els entesos, sabem sobradament que els tàmpax són uns explosius potentíssims. Què faran volar? Segurament el món sublunar tan divertit -Auden dixit- que rebutja, però, les mutacions necessàries. [...] 
Als aeroports hi ha molts homes sols, moltes dones soles, molta gent sola. "Ésser una dona sola, passada una certa edat, és molt patètic". A vegades, un més un, un més una, una més una, fan mitja persona, i és molt patètic. [...] 
Veuré tot el món a través dels aeroports (sempre hi haurà algú que m'aproparà un Dunhill de plata), fins que el mirall em doni la imatge meva que més m'agrada, fins que el braç del tocadiscos es pari de pur exhauriment, o el disc sigui una ratlla pura, inaudible.  

MARTA PESSARRODONA
Memòria, 1979