La destrucció com a forma perfecta
de l’amor.



* * *



El misteri! El misteri!
I la revelació...



* * *



Rentar-se els peus amb vi, dutxar-se 
sota el whisky del misticisme idoni, banyeres de brandy calent 
per a la consolidació.
Honor.



* * *



Hem volgut deixar de 
ser els hereus dels hereus dels 
servents. Nosaltres som els sublims, els lords, els 
continents. Hem destruït els límits entre el no-res i el temps.



* * *



La noblesa: guarir-se les ferides amb llum i bourbon. 



Escarabats fent camí a la vagina. La malaltia
de viure per cridar l’atenció. El preu.
La garantia. El perdó.



* * *



Tota la poesia del món en la paraula “caragol”.



* * *



Gastar totes les paraules perquè adquireixin
nous significats.



* * *



Què ets tu, figura resplendent de llum negra o
la bogeria que crida en totes les figues?
Jo sóc suc de poesia.



* * *



La nova religió de llegums.
El nou alcohol de
fongs.

-----------------------------------------------------------------------------



Oh, bell i trist Coleridge, artista de l‘art de flipar!
Com tu jo també he volgut devorar la melosa tendresa de l’opi, 
i he vist els ulls sagnants del gran Kubla Khan com un gegant d’ivori,
i he dormit a la llarguíssima cova de gel des d’on el teu ventre 
sempre es bressola 
en exordi,
i he tastat l’agredolça llet del Paradís
com un infant que ha ensumat els fongs tan devots
de la droga i del somni.



* * *



Lluitar fins que la mort valgui la pena.



* * *



Morir
i obeir el cicle de la llum
perquè la llum conquereixi el cos mort.



* * *



El sentit de ser el darrer romàntic:
enorgullir-se de l’extinció.



* * *


El poeta és el gran destructor.