Enllà del mur que vorejam perduts 
els dies són més llargs i cada tarda 
ens sobta amb el seu rar batec imprevisible. 
Enquimerats, 
amb l'ànsia a flor de pell, a flor de llavi, 
ho arriscam tot: 
ungles i dents roseguen la muralla 
de pedra i fang 
i ens acalam envers l'inabastable. 
Qui sap si la promesa 
de rius d'argent o riberes de coure 
i ales de foc ens hauria esperat! Fóra bonic 
de fer-la nostra. Ara, però, 
ens feim enfora amb una certa por 
perquè la mort ens comença a temptar 
-discretament, com si ho fes de reüll- 
amb el llenç cendrós de l'hàbit i el costum. 
 Així, molt lentament desactivats, 
refusam tots el prat humit i moll 
de l'antiga il•lusió. 
Ens cal l'alè d'algú que ens sigui nou 
als ulls i al cor i que ens empenyi fort 
per a no dir que el mur ja és massa alt 
perquè puguem saltar-lo, 
per a no fer del clos un laberint.