Jo tem la nit, però la nit m'emporta 
  Ert, pels verals, vora la mar sutjosa... 
    J.V. Foix 

 Ara et sent arribar. Tu saps la cita 
i no et retardes mai, campana fonda. 
M'obres el pas. Em tanques. 
M'aboques al teu pit o m'alliberes. 
De mot antic, els homes, 
desafiant-te amb himnes, 
et cantaren el cos. 
Tu els havies encès els ulls i els llavis, 
teixidora incansable de tapissos d'insomni. 

 Campanades de l'alba, grisos bronzes, 
campanades de l'alba infles tes veles 
lentes. Tot recomença i el temps gira 
com un molinet blanc. El nin que el bufa 
s'amaga i riu si algú el vol atrapar. 
Com rius a voltes tu quan et saps reina.