I va dir un pènsol que la llibertat 
era tenir-ho tot quan ho volguessis. 
Mai no esperar. No haver de treballar. 
S'equivocà, no creus? Bescanviava 
el sentit clar de les dues paraules. 
A treballar li va posar esperar. 
Esperar per ell es deia fer feina.

"Al cafè, de matí, quan faig cafès 
no pens, treball, matí... Quan repleg taules 
just faig pensar coses que no vull dir. 
Després mirar si ja han tocat les nou. 
Després mirar si ja han tocat les dotze."

Digué "La llibertat és una feina" 
i la ciutat feia l'olor del moll. 
Pel camí no trobàrem massa gent.