Jo dividesc el vespre en dues nits
multiplicant per dos la meva vida,
com si sumàs el doble dels dormits
que, avars, resten la son d’una atapida.

Amb calçons blancs, descalç, pit despullat,
talment conill que surt de lloriguera,
aixec mon cap al cel, tot estrellat,
mentre amb mon salpasser ruix la carrera.

Galls i mussols encisen amb tonades
les fredors que formatgen les gelades.
Picarols i belades de moltons

bresquen batecs de fosca llunyania.
I jo, pagès, davant la celestia,
sent que es fica la terra pels ronyons.