Tot torna; i és més trist,
com si fos cridat a judici.
     Tan covard que és el cor
dins la presó del seu desfici,
     i tu, fantasma trist,
     sotges que s'adormissi
          ton jutge, el cor!

     ¿Què portes -roses, llàgrimes-
dels marcits ponents del passat?
     Fos viva jovenesa
i primer desig admirat,
     les roses i les llàgrimes
     amb què l'amor combat
          la jovenesa!

    Sols per recomençar
-ingenu cor!- perdonaria
     que fos somni i no-res
això que torna amb melangia;
     co si en recomençar
     s'evadís de la impia
          mà del no-res.

     Com si l'única joia
nostra, que és posseir l'instant
     en l'urc de sa fugida,
no valgués l'enervat encant
     de somiar una joia
     que torna, vergonyant
         de sa fugida.