Jo em deman
quina diferència hi ha ara
entre tu, i un aplec de personatges femenins
dels quals m’hagués pogut enamorar
mirant algunes pel·lícules, si pels voltants de casa ja no ets matèria.
Si el record de passar la mà per la teva pell
ben bé podria tenir semblança 
amb la rampa 
de quan hem dormit 
amb tot el pes damunt un braç.
Si les fotos que de tu em queden
podrien ser substituïdes 
per pòsters o fotogrames
on sortís la protagonista
del film que m’agradava.
Si el record de la blavor 
recorrent l’espinada quan ens besàvem, 
pel fet mateix de ser record,
perd valor en la meva jerarquia inventada i, ara
la podria equiparar 
amb l’eriçament del borrissol dels braços i la nuca
de quan llegim un poema que ens colpeix.
Per aquest i més motius
em plantejo que mai no hagis existit. 
Ja res et fa matèria.