Aparegueres vora la meva soledat tràgica, 
i, estremit, vaig clamar amb veu de caragol 
a les pedres blaves, a la llàgrima morta.

Rabassa en el forat de tristesa i recança, 
t'alçaves com una tarda de prolongades ombres, 
enviant-me un bes de pluja primera.

A hora foscant, del meu cor al teu 
eixien les sagetes de foc i de mar.