1
MONUMENT MEGALÍTIC A CA NA COSTA

Vàrem arribar a l’altra illa, de bellesa més
seriosa i esquemàtica, molt després de mostrar-
se, en el matyí, amb dits de rosa, l’aurora.
          Cap núvol no destorbava la volta 
celeste.
          Ens dirigirem a un indret escollit per la 
història, menats per comú anhel.
         Què hi cerquem, nosaltres, en aquestes
pedres assenyalades?
          L’home contempla l’home, però el
temps posa fronteres.

3
IMPOSSIBLE CREPUSCLE AL CAP DE BARBARIA

Era primavera, l’esclat ufanós a les figueres de cent
estalons.
          Era un camí llarg i estret, vorejat pel tomaní.
          Endarrere deixem les cases, les terres de conreus, el
ramat de cabres i la vella.
          Acabava el bosc de savines, acabaven les mates de
romaní, acabava tot.
          Allí acaba –o comença, qui ho sap?-, el nostre
món, aquesta vida que s’escampa damunt illes.
          Quanta, quanta mar als ulls! Tant d’horitzó, tanta 
infinitud, concentrada en límits mínims.
          És allí l’encontre amb l’íntima veritat.
          Davant la nuesa dels blaus i els celatges
resplendents, cauen les màscares, es rompen les
proteccions civilitzades.
          Allí un és el card i l’olivella, la pedra netejada per la
pluja i el vent elemental.