La tarda escup, sobre les cases desertes, la boira gràvida dels primers records que el cavall enterc del temps boixella com escultures de sal o neu...
     Devora l’ombra dels llavis nocturns la lluna regala daus de certesa transparent i lluminosa com l’alba dels cossos ungits de saliva i fullaraca.
     Passadissos endins de l’ànima se sent la fressa del riu deshabitat, el treball mut dels dies, aquell fervor gravat al marès i l’orba companyia que camina palpant la fosca.
     ¿Endevines cap veu coneguda en el renou que puja del carrer? ¿Destries el riure del laberint o t’ofega la pols del remolí? ¿No sents com s’escola cap a la cisterna l’aigua de la pluja que cau al terrat...?