Les ortigues envaeixen el jardí. Ajupit, les vaig recollint una a una procurant que les arrels no restin perdudes dins la terra, perquè brosten de bell nou amb la primera pluja. No deixen espai ni a la sàlvia ni al moraduix. Els agraden els terrenys amb excés de nitrogen.

Són una imatge de la lluita contra l'adversitat. Sabem que sempre creix el dolor, però maldam per llevar-lo com si fos una mala herba. Volem que el desig quedi al descobert. Ho aconseguim, però ens resten ferides irritades a les mans, nafres amb la coitja de la lluita contra la realitat.