Com un nou nat, dejú de la llet de la mare,
busca, amb els llavis verges, els pits encara eixuts,
jo tinc set de la font que no s'ha obert encara.
     M'has embruixat, gran Ànima dels absoluts!

Tal vegada és el preu de la nostra grandesa
aquest dolor d'estrènyer els braços en el buit,
de sentir, com un erm, la nostra vida presa
per arrels d'un gran arbre d'on no abastem el fruit,

i endevinar amb el cor, invisible i segura,
la claror de la terra natal de l'esperit,
enllà del mur extrem de la nostra mesura,
on es trenquen les ales dels ocells en la nit;

de viure per morir, com qui camina a cegues,
amb els ulls afamats d'aqujesta llum que ens negues.

                   20 de maig, 1939