Testes d’edificis ben alts corrompen la son. Els fematers recullen les escombraries a la una de la matinada. Ben mirat és una hora de lleure en aquell clot. Els veïns insubstancials del quart primera ens fan perbocar de tant en tant. L’home insípid fuma puros a la saleta que dóna al montpeller. Tots els veïns maleeixen Cuba i la seva indústria. La dona és una mala pècora, deu fer devers dos-cents quilots i quasi arrossega el mamellam per terra. Les seves dues filles ensucrades, i quasi a la mateixa sublimitat de bàscula, estudien àrduament l’ofici de la seva mare. Diuen que el món és difícil, que hi ha moltes injustícies i tot això, i coses d’allò... Les filles podrien ser uns perfectes i greixosos embotits de Vic o sobrassada de Mallorca –caldria, però, afegir-hi molt de pebre i moltes espècies-. L’executiu frustrat, amb una bata color rosa crema tirant a podrit, s’ha incendiat amb el puro. Tots els veïns surten a les finestres a celeberar-ho. Estan exaltats. Llancen ginebra cap a la finestreta del quart, oberta de bat a bat. Les galinorbes i la verra mare cuiten a cremar-se, es llancen damunt el pobre home ja estormiat i HECATOMBE! Com si d’un discurs de Rouco Varela es tractés, la santíssima i sagrada família va caient amuntegada pisos avall, travessant pels sostres de les bugaderies dels veïns. Aquests, festius, intenten fer punteria amb que troben a mà. Arriben els bombers i arrepleguen el que queda de puro encès. La família? Desintegrada entre les runes i la sarna que portaven aferrada al cervell.
La resta de veïns surten de l’edifici fent una conga llarguíssima a la que s’uniran els bombers després de l’extinció.