''Collirem roses del vent.
Tanta torre i pedra viva
per l'aigua que no té cos
i que té color de vidre.
Si la mar sabés això,
i com riuria i riuria!''
Al molí li neix
una cua de peix.
Collirem roses del vent.
Tanta torre i pedra viva
per l'aigua que no té cos
i que té color de vidre.
Si la mar sabés això,
i com riuria i riuria!,
que al molí li neix
una cua de peix.
Collim les roses del vent
i l'aigua ja s'ha adormida...
Veles de barques quietes
A les cales de calitja!
el bellveure esgrogueït
se posa a contar mentides,
i s'ha fet color de monja
l'aubergínia.
Que al molí li neix
-i li creix-
una cua de peix.
S'esfullen roses del vent.
I no hi ha cosa més trista
que l’aigua que no té veu
i no crida,
que l'aigua que no té cames
i no s'enfila.
I l'alfaus es fa morat
amb un morat fora mida,
i la mongeteta tendra,
adéu vida!,
que al molí li neix
una cua de peix.
Sembrarem roses al vent.
Ai, Senyor! Quina alegria!
Gira que gira, molí,
gira, gira!
i treu roses i clavells
dins de l'aigua amorosida,
i copinyes de la mar,
i campanetes d'argila,
i papallones d'olor...
-Bon dia, l'amo, bon dia!
La cua del molí aquell
És una cua d'aucell!