La cambra on els records brunzen de mel
em fa sentir el cor meu com un vaixell.
Dins la botella verda hi ha un clavell,
un navili de sang que trencà el cel.

Cremaren les banderes. Les teulades
amagaren la por de tanta nit,
llençols de les ferides, i aquell crit
i aquella angoixa de les abraçades.

Adéu, adéu, als mariners, adéu!
es desfressen de blau els cuirassats
i la mar n'ha sembrada d'oliveres.

Aquest vaixell no pot partir, cor meu,
i els seus companys el criden corglaçats
als fondals de les aigües mentideres.