''Escoltau-me! Jo dic, jo, dret sobre els meus vint-i-.set anys,
crid, cap envant, jo crid encara:
“Vida!”''

>
Aniversari
24
/55
Aniversari

Ni poc ni molt ni gens. No m’interessa.
No m’interessa res.
No necessit que em consoleu
ni cal que em vengueu amb històries blaves.
Tot és un llarg alè de pit a fora.
I, així, ja buit de tot, no m’interessa res,
cap mentida d’aquestes que em circumden.
No m’interessa res. Res m’interessa.

Demà faré vint-i-set anys.
Demà farà vint-i-set anys que dic i dic paraules i sent i sent paraules,
vint-i-set anys que bec -o que vull beure- ginebra o ron,
a veure si a força de suc puc dir la frase enginyosa,
vint-i-set anys que fum -o vull fumar- tabac anglès,
per cloure’m meditantla inutilitat.
Vint-i-set anys farà que adorn de lluentons aquesta cosa grisa que en diuen 
                                    [pensament,
vint-i-set anys que dic “ai! ai!”, sabent que això no té mai conseqüències,
vint-i-set anys que vull, que cerc, que mir per on s’amaguen
una sèrie de coses que no sabria explicar.

Vint-i-set anys. Demà farà vint-i-set anys, que són dies i més dies i hores, 
            [i tantes hores i minuts, una infinitat de minuts i segons,
i són vint-i-set anys que cada dia i cada hora, minut, segon, 
vull començar, començ -em pareix que començ-,
però tot d’una acab i no arrib mai a començar de veres.
Vint-i-set anys, demà farà vint-i-set anys que faig, o que no faig, que
                                intent l’amor.

Envant, fill meu! I més envant. Jo dic: “Envant!”.
I enrera. I jo m’empeny, m’empenyen. Sent: “Enrera!”.
I ho sent allà dedins on tot és ple d’amagatalls,
ho sent darrera una cortina que es descorre.
Enrera. Sent: “Enrera”,
i ja no hi ha res a fer.

Ja només són vint-i-set anys tirats a la cuneta,
vint-i-set anys bessons o vint-i-set formigues,
una trista taringa que no sé qui condueix,
una obscura taringa de sons,
una son llarga, llarga, despietadament monòtona,
sense un aml somni que hi suri pel record o per la vida,
no ja sense una flor: sense una espina,
sense una mort fecunda,
sense una aurora que arribi a madurar.

Amics vint-i-set anys,
vint-i-set anys avorrits meus, horts sense fruita,
nits sense un ull obert, sense un sol peu que avanci.
Demà farà vint-i-set anys que em diuen “aquí i aquí deçà”,
que em diuen “ets així”, i jo m’ho crec,
perquè sempre he guaitat,
perquè només he mirat la beneitura de defora,
sense preocupar-me de si els ulls arrelaven endins,
solament preparant cossiolets
per a les paraules fluorescents de l’elegi.

Un, dos, tres... Ai, pobre de mi que compt vint-i-set anys!
Vint-i-set xifres mortes, o més: inexistents.
Perquè són vint-i-set anys com a vint-i-set ones,
que vénen, que se’n tornen i que tornen venir,
així, i sempre així, envant i enrera, sense possibilitat d’arribada.
Perquè tot és petit, tot esquifit; la mort, una morteta;
la vida, un estar sempre a cent creuers,
temptat i retemptat i atret i rebutjat i donat tot i fuit,
i sense força sempre,
sense coratge i sempre
sense aquella ardidesa que fa traçar línies rectes.

Vint-i-set anys, Senyor!
Vint-i-set anys a la punta d’un llapis que no escriu,
vint-i-set anys tudats,
vint-i-set anys al marge del temps, sense conèixer-lo,
sense festejar el temps i treure-li una rosa,
vint-i-set anys perdut o duit d’aquí i d’allà,
malmenat o amoixat per mans i mans externes, fins esmicar-me, fàcil, jo
                            [que mai he estat de pedra..

No. No m’interessa res.
Ni poc ni molt ni gens. Res m’interessa.
Però crid, ara crid, ara aixec aquest crit que jo ignorava.
Escolteu-me! Jo sign aquests vint-i-set cossiols on no hi arrelen ni els
                                    [geranis.
Jo m’acús, jo em confés de buidors i letargs.
Però crid, crid i vol -oh, crit meu!- amb aquesta paraula
tantes vegades dita, que mai he sabut dir perquè no l’entenia.
Escoltau-me! Jo dic, jo, dret sobre els meus vint-i-.set anys,
crid, cap envant, jo crid encara:
“Vida!”

JAUME VIDAL ALCOVER
El dolor de cada dia, 1957