Que no té infern el nostre mal,
que només ve amb escuma blanca,
amb la culpa, amb un forat
matant la culpa, amb una mort
dins el forat d’escuma blanca.
Que no té infern el nostre mal,
que també creix pel patir tant
que ens fa saber-nos sense fills
i fent tant junts de mare nit
sense bressol, p’rò bressolant-nos.
Que no té infern el nostre mal
només ho veu la por de l’ull
quan veu el cos d’un cos que pensa
amb tot el cos cap a la pensa.
Que no té infern el nostre mal
i que a l’infern hi ha el nostre mal
a dins del mal dels mals de ser-hi.