Aquí els prats són més alts que les més altes 
muntanyes de la meva terra estreta,
i encara als horitzons més altes serres
es veuen, però no la mar, per cap cantó la mar.
I són roures i faigs el que són gins a l’illa,
i esdevenen ruixats i esmolats vents d’altura
els cels que ens enlluernen allà baix,
a l’estiu, quan les terres s’eixuguen vora l’ona
o amb el reg són els horts embostes d’ufanor.
Però una llengua estén el seu respir
çmodulat entre terres que s’allunyen,
i vinc aquí amb uns mots a dents i llavis
com per un pont d’un teixit ferm i fi
que pot lligar les meves salines lluminoses
als prats humits on les esquelles dringuen.
Puc dir terra, camí o núvol com vosaltres,
puc dir germà i sentir-me entre germans,
i quan dic pàtria dic els vostres somnis,
un regne fidelíssim pronunciat cara a llevant, 
on camins entre marges són de sobte veles al mar
i on la meva paraula com flor de romaní,
com fulla de figuera o d’atzavara,
aquí té la llavor antiga, als plecs d’aquestes serres.
I puc també dir noia o bé congost,
perquè la meva boca, l’avesaren els vostres avis,
i enfora dels meus cingles i de les meves platges
vinc ara a compartir tota la vella herència,
amb els seus guanys, prop de vosaltres.
Abraço, abraçaré el contorn exacte
que situa una illa dins l’amor,
però no renuncio -massa amples són els braços-
a tot aquest paisatge esdevingut paraules,
i el faig i el roure estimaré amb els pins
i els vostres mots que el meu tresor eixamplaran,
tots ells forjats amb la mateixa flama.
Ens entendrem amb llengua que serà feix d’espigues,
i dins la nostra veu es gronxarà la pàtria.