I

Oh sol daurat d’uns altres dies, 
quantes vegades jo t’he vist 
desfer-te al cim de les muntanyes, 
quan, de retorn, girava els ulls!

Noiesa meva, atarda’t, gira’t, 
contempla encara, més i més, 
muntanya,  bosc i solitud, 
crepuscle, calma de la terra. 
 

III

Remor llunyana dels camins  que llisquen 
vers la ciutat incendiada al vespre, 
flaire de bosc al pas dels carboners 
que retornen del fons de les muntanyes 
entotsolats. Tremolo quan els veig 
i cau la llum sedosa de la tarda 
omplint la vall: és quan la vida 
s’amoroseix i s’espandeix per l’àmbit 
crepuscular fins que del tot acaba 
el dia llarg alegrement viscut.

Noiesa; les abelles que brunzien 
al bosc ombriu, el serpenteig quiet 
del rierol, transfigurat pel simple 
record de la petjada 
d’un bou calmós quedaven ja per sempre 
fixa claror. 
                 Roses abelles mateinals, lleugeres 
missatgeres de vida, i romanins fragants, 
voleu, creixeu en qui del tot un dia 
va vincular-se al vostre viure pur. 
 

IV 

Vetlla encara el meu pas petit  
al bosc on la lluna bressava 
la infantesa en la gràvida nit 
estival que en silenci planava.

Quant de voler encara indistint, 
aquella nit en sentir les coses: 
oliveres, lluna, envaint 
la meva ànima sense noses!

Quan l’aurora amb quieta llum  
va aparèixer damunt la serra, 
tot semblava fora del temps, 
com si fos innocent la terra. 
 

VI

És ara, quan la tarda va fonent-se, 
que penso en aquell sol de quan jo era infant, 
i veig la clara vall plena de boira 
i al fons la llisa mar blavosa i gran. 
A l’indret on a mirar-la em parava 
s’hi ajuntaven, en conflent suau, 
els caminals rogencs i tortuosos, 
plens de silenci i de profunda pau!

Filla del cel, allà, la poesia 
un dia vaig trobar de bon matí: 
en un tombant secret que jo sabia, 
vora el torrent humit la vaig sentir. 
Oh veu del rossinyol!, tu em descobries 
mons de bellesa, soledat i cel; 
en aquell punt, dins l’ànima naixies, 
meravellós, inconegut anhel.