Nat a les ombres, he clamat 
en la mortal planura: sé el vertigen 
de les estrelles, l’orba soledat. 
Sóc riu encès,  fluint des de l’origen.

Pes i tenebra de l’avantpassat, 
us duc en mi cap a la mar oberta, 
pel germinal insomni governat; 
cremo i no sé, toco la pedra inerta,

flairo la nit; perdut en la llacuna, 
de negre fons, qui sap el viarany 
vers la claror? M’espanten ombra i lluna.

Oh sempre encara primigeni 
tot on jo visc, a tu més m’encadeni, 
domini meu, incendiat parany.