Cerco la deu, pregunto 
sempre a les coses, però sempre 
les bèsties del silenci vaguen mudes 
al meu entorn, i pel camí de bosc 
del pensament estèril, que m’endinsa 
cap a la nit, al cor de les muntanyes, 
esquerp i solitari, m’he perdut.

Molta tristesa porten 
els ulls del boscater ja fatigat, 
afeixugat de brancs, lleuger de somnis, 
que ja no tornarà cap a dissabtes 
de plana, reposant vora la mar, 
on els carrolls encesos del ponent 
el navegant apropen a la costa.

Ja no sé d’altra cosa 
que l’última, dreçada al fons del bosc: 
alta paret sense ressalts 
on agafar-se. Com la terra callo, 
duresa endins la veu se m’ha girat, 
arrela en el profund, beu de les aigües 
no parladores.

Mes a vegades, en l’abrupte, 
fora camí, l’arbre de la paraula, 
ressec i vell, murmura una llegenda. 
Virginalment, fullatges 
de primavera poblen 
el bosc de l’enigma, 
i el poderós lleó 
vaga amansit i dóna voltes 
com a l’entorn de Daniel.

Estranyament agafat, 
com pels cabells, aleshores, 
com per un àngel, sóc endut 
en màgic vol que transfigura.