Que la roca dels ecos no conjuri 
veus de record, que la secreta font 
de l’èxtasi del vespre no m’aturi.

Només pregunto, però qui respon, 
si m’he perdut en oblidats paratges, 
cap a l’hivern, quan la claror ja es pon?

Tan sols la parla de cremats fullatges 
i la ribera de cansat lament, 
segur novembre de mortals missatges,

amb túmuls de silenci i pensament, 
dreçats en el confí de la planura, 
batuda per l’enigma ple de vent.

Damunt els camps estranyament madura 
l’espessa, la feixuga veu dels morts 
sota la pluja que amb dolor murmura.

Glaçada veu, entre els morats i els ors, 
la veritat és la punyent resposta 
que ve de terra, no de vells records.

Apagaré les flames de la posta, 
m’endinsaré per la boirosa nit, 
cauré, sement, ara que res no brosta.

Escolto el vent mirant de fit a fit 
l’obscuritat, per on el riu de pedra 
lúgubrement es plany del nostre oblit.

Sóc la llavor d’un invisible cedre 
que pugna aprofundint la fosca, avar 
del terrenal secret, o la tenebra

m’ofegarà? Tant sense llum de far 
he penetrat en roques de desert, 
que l’alta cresta reconeix kel mar,

on tot es manifesta i és obert 
com l’aire respirable; només cal 
entrar-hi no fent peu i tot ofert.

Nedar en les vers aigües vol un salt 
fora camí de somni i pensament, 
vol foc, despullament i crua sal.

Ja nu, ja cec, em llanço en el corrent.