Quina roca segura per al crit 
de l’home, quina roca per al somni 
d’aquest arbre ferit de retorçades branques? 
Que ja no, sense arrels, el crit, en impossible 
camí, vagi pels aires, deslligat 
com una boira, però, quina roca, 
per tal que pugui l’arbre del vell crit 
almenys trobar suport?

Mira’l quiet i com de mica en mica,  
s’amoroseix el gest de la insoluble 
força dels troncs, quan alguna hora sembla 
l’ocell del cant posar-s’hi.

Ai, arbre del meu crit, que les arrels 
penetrin en la roca mentre creixo 
cap a la nit i em perdo; que la mort 
no pugui ja trobar-me com una herba, 
que em senti, roca, sempre, a les arrels.