Instal.lat ja de temps en una 
plataforma de somnis 
estèrils, desfibrats, sense un ordit, 
per contrast amb el joc 
de cada dia a la pista 
vermella, piconada, 
on reboten duríssimes a cada 
cop les pilotes de fúria que em llancen  
els contraris, 
                     com un boig, ara al fons, 
ara a la xarxa, intento córrer, 
saltar, ajupir-me, redreçar-me, 
mai prou flexible, mai prou fort, mai a temps 
a tornar els passing-shots que em tiren 
a cada instant.

Sé prou que tinc 
perduda la partida, que de res 
no serveixen els breus  
moments de descans entre joc 
i joc, la tovallola humida 
que et mulla el front, el vas 
de tònica o de te 
                           -no cal pensar en el dòping, 
que per això ja és tard. 
                                    Ara jo dic: què fer 
de la resta de vida que em queda, 
massa gastada, massa inútil 
per seguir el joc? 
                           M’ho sé: fins a l’últim 
dia de tots 
aniré mal corrent, mal caient, no sabent 
o no tenint valor per acabar 
sense un crit ni una queixa.

M’instal.lo novament  
a la petita plataforma 
dels somnis, cada cop 
més fràgil, sempre a punt 
de caure i despertar-me 
del tot.